“…Estic convençut que el cinema es va inventar perquè es pogués fer una pel·lícula així. Els ocells quotidians (pardals, gavines, corbs) es dediquen a atacar la gent normal, els habitants d’un poble de la costa. Aquest és el somni d’un artista; per portar-lo a terme requereix molt d’art, i cal ser el tècnic més gran del món.”

Alfred Hitchcock i el seu col·laborador, Evan Hunter, van mantenir només la idea de la història curta de Daphne du Maurier: els ocells de la vora del mar s’afronten a atacar els humans, primer al camp, després a la ciutat, a les sortides de les escoles i fins i tot a les escoles, les seves cases.

Els ocells es pot considerar una pel·lícula d’efectes especials, de fet, però els efectes especials són realistes. De fet, el domini de l’art d’Hitchcock augmenta amb cada pel·lícula i constantment necessita inventar-se noves dificultats per ell mateix. S’ha convertit en l’atleta màxim del cinema.

De fet, a Hitchcock mai se’l perdona per haver-nos fet sentir por, deliberadament. Crec, però, que la por és una ‘emoció noble’ i que també pot ser ‘noble’ provocar por. És ‘noble’ admetre que hom ha tingut por i s’hi ha complagut. Un dia, només els nens tindran aquesta noblesa.”

François Truffaut sobre ‘The Birds’ (1963)